Des d'un altre punt de vista

"Bon dia!", aixeco el cap, somriure i "Bon dia". Torno a la feina. Miro el rellotge, encara queda una hora. Contemplo el meu voltant, tot és tant...familiar i alhora desconegut. Una sensació si més no, extranya i reconfortant alhora. És curiós. De sobte, una presència i un "Bon dia" al meu darrera, no cal girar-me per veure qui saluda, conec bé aquella veu. Entrades, sortides, amb presses i amb calma. Tot còrrer excepte el temps. El meu temps.
Nerviós per la primera classe, "que em trobaré?", "faré el ridicul...", "m'ensortiré?..." Dubtes, vacil·lacions, nervis, una perillosa barreja explosiva que enlentia encara més el temps.
Aixeco el cap, només 15 minuts. No passa res, només és la primera classe, tot anirà bé. Calma.

Penso, repenso.

Quinze minuts són tota una vida.

Per fi, el timbre, indicant el final d'unes classes, per donar lloc a les següents. M'aixeco, recullo el que estava fent. Som-hi, endevant. Abric cordat, motxilla posada. Surto de la Sala de Professors. Tot és el mateix de sempre, la única diferència és que ara jo sóc el Professor.

Crònica del primer dia de classe.


Adrià Arregui.